A la vora del riu, no faces niu

Durant els últims anys, treballant en diversos projectes de diagnòstic i gestió fluvial, hem recorregut en la seua totalitat els cursos de rius com el Palància, el riu Verd o el Serpis, i en altres, com el Túria, el Xúquer o el Millars hem estudiat tot el seu recorregut en terres valencianes. Ara hem tingut l’oportunitat d’estudiar els trams baixos dels rius Arga i Aragón, que recorren el sud de Navarra, amb clima mediterrani. La comparació entre aquests rius i els valencians –salvant les òbvies diferències entre les dues zones- ens permet reflexionar sobre la situació d’alguns dels nostres rius i com millorar la seua gestió.

Una mostra del que pot trobar-se als nostres rius. I açò és el més lleu...

D’entrada, els navarresos, a diferència dels valencians, demostren tindre cura del seu entorn i del medi ambient: als rius valencians és habitual trobar abocaments de qualsevol tipus de deixalles (des de restes d’enderrocs a matalassos o rentadores…), fins al punt de que ens semblen “normals”; en Navarra, en canvi, és estrany trobar cap tipus d’abocaments. De fet, són abundants els trams “verges” en els que no es pot trobar cap tipus de deixalla.

Però on més es nota la diferència és en el propi caixer del riu. Els valencians, en el nostre afany per aprofitar fins a l’últim tros de terra, hem reduit l’espai dels rius fins a transformar-los en un simple canal per on passa aigua, rodejat d’una estreta franja (no més de 10 m.) de canyes. Hem fixat els meandres, cultivant i construint en l’espai que el riu ocupa en les crescudes, i hem fet desaparéixer qualsevol resta de bosc de ribera ben estructurat. Com a conseqüència, els danys de les riuades són més greus i, per a intentar minimitzar-los, hem formigonat gran part dels nostres rius i barrancs, convertint-los en simples sèquies de ciment.

Els navarresos, en canvi, han optat per un altre model de riu. Els trams que hem visitat també estan totalment canalitzats, però en lloc de ciment o una estreta franja de canyars, hi ha una franja de vegetació de ribera prou més ampla, que varia entre una desena i alguns centenars de metres, i que cada 1 ó 2 kilòmetres s’eixampla en un meandre o soto. Ací teniu dues imatges prou representatives:

A l'esquerra, el riu Xúquer entre Alzira i Carcaixent: una estreta franja de canyes; a la dreta, del riu Aragón al seu pas per Caparroso.

Els navarresos han sacrificat uns quants metres quadrats de cultiu per tal de mantindre els sotos, uns espais que ens aporten alguns beneficis molt importants:

• Permet al riu “menejar-se”, evolucionar i formar corbes, d’una forma semblant a com el riu ho faria de manera natural. Això provoca una disminució en la velocitat de l’aigua i, per tant, en l’energia de la riuada.

•          Encara que ordinàriament sols tenen aigua en el llit del riu, en les crescudes els sotos s’inunden completament. Això suposa una vàlvula d’escapament que permet l’eixida de grans quantitats aigua i energia del cabal del riu, contribuint a disminuir la velocitat de l’aigua i el seu cabal i, per tant, els efectes negatius d’una riuada.

•          La vegetació de ribera ben constituida que allí es troba suposa un espai ampli, fàcilment inundable, amb un estrat arbori no massa dens, i una densitat d’enfiladisses considerable. Quan la riuada arriba, actua com una xarxa que atrapa qualsevol cosa que arrossegue l’aigua. Hem pogut veure troncs de més de 20 m. de longitud retinguts entre la vegetació de ribera. El canyar, en canvi, no actua com una xarxa que atrapa objectes, sinó com una massa compacta en la que aquests no poden enganxar-se, sinó que “reboten”. A més, les canyes són fàcilment arrossegables, agreujant el problema en lloc de disminuir-lo.

•          Finalment, suposen reserves de biodiversitat importants. Nombrosos estudis científics han confirmat com la substitució dels boscos de ribera pel canyar suposa una disminució notable de diversitat: el nombre d’espècies de plantes, insectes o aus que viuen a la ribera dels rius descendeix tal i com augmenta l’extensió dels canyars.

És veritat que l’existència dels boscos de ribera i els “sotos” suposa sacrificar una superfície que podria destinar-se a cultius, però el benefici que resulta en cas de riuada és clarament molt major (segurament, inclús el benefici econòmic). I tots sabem que en els ecosistemes mediterranis les riuades són un fenòmen natural cíclic i habitual…